Aquesta és una història commevedora que ens va agradar conèixer.
"Esperança de recuperar la pàtria"
“Aviat vaig haver de prendre una decisió sobre el meu futur. Davant meu s’obrien dos alternatives: una era aprofitar les oportunitats que m’oferien i continuar els meus estudis. Podria viure una vida pacífica en una societat progressista, amb el meu pare i la meva germana. No m’ho mereixia? Em deia a mi mateixa, després de tot l’horror per el que havia passat?
L’altre alternativa era la d’anar a Palestina (la terra d'Israel) amb el que anomenaven un vaixell il·legal i ajudar al meu Poble amb la seva lluita per la independència. Jo sabia el que m’esperava allà. Havia de renunciar al meu somni d’una educació i una professió i d’una vida tranquil·la i pacífica. Hauria de separar-me de la meva germana i del meu pare. Vaig passar moltes nits desperta pensant, sense saber que fer i sense atrevir-me a prendre una decisió.
Una imatge tornava a mi constantment: Recordava la meva infantesa, recordava veure als meus amics polonesos, caminant alegrament cap a l’escola, mentre nosaltres, les meves dues amigues i un noi jueu, caminàvem sols, temorosos dels insults, o d’escoltar “nois jueus, vagint-se a Palestina.”
Tots els records fluïen novament; parada a l’estació del tren a Sosnowiec, mirant com els jueus eren empentats com animals dins de vagons de ramat amb destí a Auschwitz, les cares de les dones i els nens resant tan sols per una mort ràpida; com a Bergen-Belsen vaig ser utilitzada com blanc de tir pels nazis.
Recordo també, com odiava al meu propi Poble per no assegurar un refugi per les generacions futures, i que segura estava que nosaltres, la generació més jove, havíem de lluitar per la nostra independència i la nostra alliberació de la por i la discriminació...
La meva decisió:... Si la gent com jo no hi anava, el futur pot estar novament en perill; jo aniré cap a la Terra d’Israel.
Finalment va arribar el dia. Vaig empaquetar les meves bosses. El meu pare i la meva germana m’acompanyaren al tren. Quan aquest entrava a l’estació, vaig veure com el meu pare estava plorant silenciosament.
“No ploris, pare, vaig tractar de consolar-lo. Aquest tren no va cap a Auschwitz, sinó a un lloc que evitarà que Auschwitz torni a passar, mai més. M’escoltes pare? I vaig saltar al tren.”
Java (12 anys), Polònia.
Israel