Enric Gibert i Camins

Enric Gibert i Camins fou el primer director del centre, i aportà l'experiència pedagògica adquirida a les escoles i colònies escolars de l'Ajuntament de Barcelona durant el període republicà. La seva manera de fer va permetre que els nens i les nenes gaudissin d'una escola activa, oberta i lligada a l'entorn i al país, malgrat les duríssimes condicions polítiques de la dictadura franquista.

L'estudiant de mestre

Cap a final de curs de l’any 1909, l’Escola va escollir quatre alumnes, entre els qui mostraven aptituds per a cursar els estudis de Magisteri sufragats per la mateixa institució. L’escola considerava que els quatre seleccionats: Enric Gibert Camins, Pere Vergés, Antoni Riera Ribas i Joan Trigo Serrano reunien les condicions exigides per iniciar la carrera i, per tant, si els pares no s’hi oposaven, posarien a l’abast els mitjans que farien possible l’accés a l’estudi. Els pares no tant sols donaren l’aprovació, sinó que estaven satisfets perquè allò significava posar en relleu els mèrits dels seus fill, però d’altra banda, i tenint en compte la situació econòmica més aviat minsa de cada una de les famílies, també volia dir que tardarien uns quants anys més a poder-los ajudar. Així és com relata Pere Vergés aquest episodi, Fora d’algunes obligacions d’escassa responsabilitat, tenien la resta del dia per a estudiar i, quan no parlaven, llegien, fabricaven projectes o s’engrescaven amb xerinola, i només molt de tant en tan estudiaven, segons conta Pere Vergés. El segon curs els col·locaren d’auxiliars dels mestres. Amb l’experiència, l’aprenentatge i la responsabilitat d’aquella missió pràctica van aprendre a conèixer de prop la manera de fer de cada mestre, i com que els obligaven a passar per totes les classes i a familiaritzar-se amb totes les modalitats de l’ensenyança, es van adonar que en aquesta carrera els estudis eren molt menys fonamentals que no pas el contacte mantingut quotidianament amb l’activitat de les classes. A mesura que els estudis s’intensificaven, creixia el volum de la feina, la responsabilitat i, naturalment, minvava el temps de què disposaven per estudiar. Finalment els van assignar una classe a cada un i llavors es van trobar que al mateix temps que eren estudiants eren mestres, amb quinze, setze o disset anys. No obstant això, fer de mestre i d’estudiant alhora plantejava un altre problema, la manca de temps per estudiar. No hi havia més remei que cercar-lo abans o després de les hores de classe. Els quatre nois van aprendre l’esforç i el domini de la voluntat. I també van aprendre a valorar amb justícia la lluita quotidiana que comporta la vida.

Els companys de carrera

Els relats de Pere Vergés expliquen la relació que tenien els quatre companys de carrera. Dins l’estructura escolar, construïen un bloc compacte que rutllava amb independència del mecanisme general. Formaven un departament a part que funcionava de manera peculiar. Això feia que tots quatre anessin pràcticament a l’una i que s’establissin entre ells lligams de companyonia i d’amistat. Per a Pere Vergés l’amistat amb Enric Gibert i Camins fou sempre més íntima i profunda, i perdurà fins a la seva mort prematura. El seu retrat va ocupar un lloc principal entre els seus records més estimats. Deia: “ens lligava un sentiment tal de germanor, que malgrat que sovint ens les havíem, i que ja de gran serví d’instrument a persones que es deien amigues i l’únic propòsit que perseguien era sembrar malvolença, mai no vam deixar d’estimar-nos”. Enric Gibert va deixar el grup abans d’acabar la carrera per ocupar una plaça de mestre a l’Escola Vallparadís, de Terrassa (1913) que aleshores dirigia el gran pedagog Alexandre Galí.

El pedagog

L’Escola Vallparadís

L’escola disposava d’un gran pati i un hort que donaven al torrent Vallparadís, del qual l’Escola havia pres el nom. Aquest pati obert, sense cap destorb en l’horitzó, oferia un complement important per a la classe dels petits oberta gairebé a ple aire. El curs de 1912-1913 van ampliar l’Escola ocupant la planta baixa del mateix edifici, on instal•laren el Jardí d’Infants. Després que el senyor Martorell va deixar l’escola per a completar els seus estudis, l’Escola va anar creixent, i obtingueren el concurs els mestres Enric Gibert, Marcel·lí Antich i Narcís Masó. El mètode de treball de l’Escola Vallparadís es fomentava en l’objectiu d’aconseguir una escola viva, vinculada especialment a la realitat social de Terrassa. Les relacions directes amb els pares eren constants, amb la finalitat d’unificar les influències educatives de la família i de l’escola. En relació amb l’adquisició de coneixements es procurava relacionar i establir contacte amb tot allò que hi havia en l’ambient real dels nois. Cap a les darreries del 1913, es va produir un incident que havia de decidir la sort de l’Escola i la dels mestres. Prat de la Riba, aprofitant una visita de compliment a la ciutat de Terrassa va voler veure l’Escola Vallparadís. Els nois treballaven a les seves taules i, com ho feien habitualment, no deixaren la feina fins que els mestres els feren la presentació dels visitants. El senyor Prat de la Riba es va assabentar del que estaven fent i va fer preguntes sobre els mètodes de treball i concepte d’educació. Al cap de mig any reberen unes ratlles escrites pel mateix senyor Prat invitant-los a anar un diumenge a casa seva per tenir una conversa. Els tres, Enric Gibert, Marcel·lí Antich i Narcís Masó li exposaren el problema que tenien, que era la necessitat, primer d’assolir el títol oficial, i d’acabar de preparar-se després. Fou convingut que ell els proporcionaria una feina que els ocupés els matins i els deixés les tardes lliures per complir el seus propòsits. A mesura que l’Escola creixia es feia més difícil el problema dels mestres. Els millors, com els que s’han anomenat abans, esgotada l’experiència de l’Escola, sentien ambicions justificades que l’Escola no podia satisfer. Tot plegat obligà a acceptar l’oferiment de Prat de la Riba, i el mes de setembre de 1915 els alumnes de l’Escola ja van passar a una altra escola catalana que s’havia instal·lat feia poc a Terrassa. Després de Vallparadís Enric Gibert es va fer càrrec de la direcció de l’Escola del Poble Nou, quan el company Antoni Riera la va abandonar.

Escola de l’ateneu democràtic regionalista del Poble Nou.

Va ser creada per iniciativa del doctor Riera i Puntí, persona molt significativa en el moviment catalanista en aquella barriada. El mes de novembre de 1918 obria les classes d’una sola secció a càrrec del mestre Antoni Riera, procedent de les Escoles del Districte VI. La instal•lació i organització fou especialment atesa per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, aleshores en el seu moment de creixença, com si en volgués fer un model d’escola catalana. Antoni Riera va dirigir l’Escola fins l’any 1921, data en què se’n va fer càrrec un dels seus ajudants, Enric Gibert. La tasca que va fer Enric Gibert és exposada amb força detall en el fulletó que l’Escola va publicar l’any 1922 amb el títol de Primer llibre de l’Escola del Poble Nou. Va infondre a l’Escola una vida nova, el primer factor de la qual era la seva persona.

Mirem-lo a través dels seus comentaris: “Hem volgut donar a la nostra Escola un ambient de llibertat i hem de manifestar que n’estem més que satisfets. El noi es troba bé a l’Escola: surt o entra a la classe sense demanar permís, i enraona amb un company sempre que ho necessita....És encoratjador veure com enmig d’una classe no hi ha ningú que usi d’aquesta llibertat... Aquesta disciplina és el pol oposat a la de moltes altres escoles, i hem de batallar contínuament perquè no sembli que descuidem els nois, puix que un càstig de tres quarts <<de rodillas>> o mitja hora fora el portal, amb el cartipàs tacat penjant a l’esquena i amb un cartell que digui <<por sucio>>, no és beneficiós ni educa la infeliç criatura sotmesa a aquestes proves... Vegeu els nostres nois jugant a botxes amb nosaltres, penjant-se’ns al coll, demanant-nos carícies, que no regategem; i digueu quin és el procediment millor”. I afegeix: “Heus aquí la nostra preocupació constant: és necessari buscar l’interès i posar-lo a l’escola en tot moment. Sense aquest factor difícilment es pot fer feina profitosa”. I després acaba donant una solució: “El problema de l’interès queda resolt, per això si el mestre té entusiasme; si el mestre posseeix aquesta qualitat tan necessària, amb facilitat farà les classes interessants perquè no escatimarà temps a buscar l’interès per posar-lo al servei d’aquestes”. Amb aquest entusiasme Enric Gibert feia una traducció sui generis del que havia vist a l’Escola Vallparadís, repetia les festes que allà s’havien celebrat, les reunions amb els pares, etc.
Als divuit anys finia la carrera i obtenia el títol de mestre el 1917. Estudia el Mètode Montessori al parvulari de la “Casa dels nens”, del carrer Còrsega, 268. El 1918-1919 s’encarregà d’un dels grups de les Colònies Escolars de Vilamar (1923) i a la vegada fou responsable de l’educació musical de tota la colònia.

La república d’infants de Vilamar.

Van néixer impulsades per l’Ajuntament de Barcelona, es tractava d’aconseguir que els nens i nenes barcelonins respiressin bons aires lluny de la ciutat. Vilamar fou també la primera República d’Infants que s’establia a Espanya.
La Colònia de Vilamar a la platja de Calafell, fou una Colònia exemplar, amb la seva República portada pels nens. Vilamar, va començar essent dirigida pel mestre Pere Vergés. En els relats de Pere Vergés s’explica com era la vida a la colònia, una vida social, basada en la democràcia estricta, la convivència de nois i noies, els jocs, les competicions, les festes dels barris, la festa major, les excursions i les visites als llocs de la rodalia, la pesca de nit, els concerts, els artistes, poetes i intel•lectuals de totes les especialitats i procedències que anaven espontàniament a conviure amb els infants i els parlaven de la seva professió, del seu pensament i de la seva manera de crear; la convivència amb el poble de Calafell, que assistia als actes de la colònia, i els de la colònia corresponien assistint als seus i participant-hi, la biblioteca d’aquells infants que per primera vegada llegien llibres que no eren de text; els contes i les aventures explicades vora la mar a entrada de fosca. Es publicava un diari en el qual apareixien les notícies de més transcendència i de relleu de cada jornada. Crearen una vertadera comunitat en la qual eren possibles la convivència i l’ordre; compartien interessos i afanys; vetllaven els uns pels altres.

A Pere Vergés el va substituir Artur Martorell i va continuar l’obra Enric Gibert (1923). Cap dels dos, però no es mogué de les línies traçades de bell començament i que s’havien demostrat tan eficaces. A Vilamar es va realitzar una autèntica innovació, revolucionària per a l’època, així esdevingué una mostra clara d’escola activa i d’autogovern pels alumnes.

Altres colònies escolars.

Va tenir gran ressò durant aquells anys la seva activitat a les colònies escolars de Begur (1931), Tossa de Mar (1932), la Colònia Turissa a Tossa, que també l’havia dirigit Artur Martorell. En aquesta colònia es va dur a terme el mètode d’exploració de l’ambient, on els nois i les noies havien de copsar amb la seva pròpia iniciativa el tipus de vida diferent del que estaven acostumats a viure diàriament a Barcelona. També es va fer càrrec de les colònies de Calafell (1923-1934 i 1935) i d’una forma molt especial i excel•lent de les Colònies de Berga, que va dirigir del 1936 al 1939.

L’escola Municipal Ignasi Iglesias

El gener de 1931 va ingressar a la plantilla de professors de la llavors recent inaugurada Escola Municipal “Ignasi Iglesias” a Sant Andreu de Palomar, i va ser-ne director durant el període de 1940 a 1942, any en què fou nomenat director de l’Escola, aleshores “26 de Enero”, avui Arc Iris. Va desenvolupar les seves grans tasques de direcció, mostrant excel·lents mètodes pedagògics, imposant gran activitat creadora de tot un sistema peculiar i propi sorgit del seu gran coneixement professional i d’una extraordinària entrega a la tasca a què, en tot moment, va posar el seu cor i clara intel·ligència, així ho explica Lluís E. Aso Giné exalumne d’Enric Gibert a l’Escola.

L’escola 26 de Enero.

L’any 1943 fou nomenat director de l’Escola “26 de Enero”, avui Arc Iris. L’escola va començar a funcionar el curs 1942-43, les classes es van iniciar el 2 d’octubre i la inauguració es va fer el 16 de novembre. Hi havia vuitanta nens i vuitanta nenes. Enric Gibert aportà l’experiència pedagògica adquirida a les escoles i colònies escolars de l’Ajuntament de Barcelona abans i durant la República. La seva manera de fer i la dels altres mestres emprenedors, entusiastes com ell, va permetre que els nens i les nenes gaudissin d’una escola activa, oberta i lligada a l’entorn, malgrat les condicions polítiques del moment. L’escola era com una petit comunitat educativa on es vivia com una família, s’ajudaven els uns als altres, i quan hi havia alguna malifeta, se’n parlava i s’esbrinava què havia passat; la veritat sobretot i s’intentava posar-hi remei. Es treballaven els hàbits i la responsabilitat. L’ambient de treball era tranquil, relaxat, la pedagogia s’imposava per damunt de la disciplina. Les classes es feien a l’aula i moltes a l’aire lliure, activitats de jardineria i hort, rítmica, gimnàstica i música. Les classes de música les donava el mestre Gibert, amb els nois i noies grans havia format el Petit Cor de l’escola. Anaven a cantar a Ràdio Barcelona a <<las emissiones radioescolares>> programa en què Enric Gibert col·laborava amb Artur Martorell, des de l’any 1944 fins a la seva mort el 1952. Els músics que venien a l’escola quan feien concerts parlaven dels instruments i personatges, els feien entrar dins el món dels oficis o estudis de les arts, tot ajudava a formar persones amb inquietuds culturals, amb amor per les petites coses, amb civisme i respecte. Celebraven les festes de Nadal, de la primavera, que es plantava un arbre, la festa de la rosa, els Jocs Florals, la festa dels ocells que es celebrava el mes d’abril, es donaven conferències en les quals parlaven de la vida de les aus, la migració, del llenguatge dels ocells, els explicaven llegendes, i Enric Gibert els parlava de la vida dels ocells, de la llibertat, de l’alegria de viure, de l’amor. Els llegia contes, aprenien cançons d’ocells, escoltaven música de compositors dedicada a ocells, com el “Cant dels ocells”. El dia de la festa feia un breu parlament on hi expressava un missatge de llibertat i respecte per la vida. A la festa de fi de curs hi havia concerts amb persones destacades del món de la música, concert d’arpa, solistes, concerts de cambra, etc. En cada una de les actuacions el mestre Gibert donava als alumnes una explicació prèvia de cada peça musical i del seu significat, cosa que predisposava de forma positiva a poder-ho seguir amb més atenció, alhora que els feia endinsar i entendre més la peça musical. Aquestes actuacions i les vivències musicals que va saber donar als seus alumnes a les classes de música i cant coral al llarg dels anys van propiciar i van infondre el plaer per la música, va saber desvetllar en els nois i noies tot l’enfilall de virtuts humanes i espirituals que a la persona li són necessàries per fer la vida agradable a un mateix i per fer-la als altres.

La biblioteca va ser inaugurada el 24 de març de 1944, estava situada a la torre, era al costat del despatx de direcció; dos nenes o dos nens s’encarregaven d’ajudar en les tasques de la biblioteca.

La lectura després de dinar es feia a sota els pins, a vegades la mestra o el mestre explicava històries, aventures que tots escoltaven amb atenció.

Es donava molta importància a la cultura per això la lectura tenia un pes important a l’escola. Enric Gibert transmetia encomanava als mestres l’entusiasme per ensenyar i buscar l’interès dels nois i noies. Desitjava aconseguir ciutadans respectuosos, solidaris i capaços d’estimar.

Va donar a l’Escola un nivell elevat, i el treball ben fet la va convertir en una bona escola desitjada per a molts. En paraules d’Atur Martorell, l’escola “26 de Enero” és l’escola de l’alegria i de l’optimisme, perquè reflecteix l’ànima del seu director, el mestre Gibert”.

El músic

Fill d’una família d’artistes, era ell també un artista. Músic, posseïdor d’una gran espiritualitat, de la qual es desprèn la seva forta vocació per la música. Durant els anys 1923 a 1936 fou professor de Rítmica i cançons amb mímica, càrrec que li va ser atorgat novament l’any 1939. Va pertànyer a l’Orfeó Català i era un deixeble predilecte del mestre Lluís Millet. Fou també deixeble del mestre Llongueres a l’Institut de Rítmica i Plàstica. Va ser destacada la seva educació musical vers els nens, ja que com ell, eren pocs els que feien cantar i interpretar animosament les cançons i rondalles infantils. Va ser un dels millors intèrprets de cançons de Jacques Dalcroze, Llongueres, etc. Fou mestre de música de la Casa Caritat. Així també, la gran tasca artística i social va fer-la a la direcció de la Capella de Música Burés, antic Orfeó “La Formiguera”, de Castellvell i Vilar”, al peu de Montserrat, on durant els quatre anys que va portar la direcció, va fer-la pujar a un dels millors llocs d’entre els orfeons de Catalunya. També va portar la direcció de l’Orfeó Barcelonès. Tres generacions reberen els beneficis de la seva ensenyança musical privilegiada que en el cor de Castellvell havia posat tota l’estima i una passió sense límits.

L'home

Per poder parlar de l’home sols ha calgut conèixer el que en pensaven els homes i dones, nens i nenes que el van tractar i que van tenir la sort d’estar en algun moment de la vida al seu costat, com a companys d’estudi, com a professionals, amics, alumnes...

Pere Vergés deia que era un home intel•ligent, molt cultivat i alimentava un sentit afinadíssim de l’humor, el seu era un humor franc i transparent. Posseïa també una intuïció enorme per interpretar la música i quan s’asseia davant el piano era capaç d’improvisar com si res, amb una gràcia i un efectisme extraordinari. Per Artur Martorell, Enric Gibert era un mestre exemplar, gran part de la seva vida la va consagrar al seus alumnes. Era un home que no es contentava amb complir, traspuava sempre els límits del deure i s’entregava amb entusiasme i passió a la seva feina. En Jaime Torrents de Radio Barcelona deia d’ell que era un deixeble exemplar i d’una gran capacitat d’organització, optimista per excel•lència, d’esperit emprenedor, va ser d’aquells homes que van trobar des de la seva infantesa, la utilitat de la seva pròpia vida, és a dir la d’oferir, la d’entregar als altres tot el bagatge espiritual que posseïa. Per Joan Brunet de Radio Nacional i Radio 4, Enric Gibert era un home de vocació per la cultura, l’ensenyament i el civisme; d’una gran humanitat que consagrà la seva vida a l’educació de la joventut i a la seva formació per aconseguir autèntics ciutadans civilitzats. Fou un mestre avançat des del punt de vista pedagògic. Va saber inculcar uns principis d’humanisme i dignitat al servei del país, d’amor i respecte, tant necessaris als homes per conviure; en una paraula: ensenyar i estimar els seus deixebles. Els que tingueren la sort de tenir-lo de mestre no oblidaran mai els seus exemples. Ell donà el suport fonamental per a la vida i la formació. En Josep Torres, president de l’Orfeó “La Formiga” deia d’ell que era un home de cor ple d’ideals, d’una gran bondat de caràcter i d’una gran abnegació. Ramon Barbat, que va ser director de Radio Barcelona deia que sabia despertar l’afecte a tots els que tenien la sort de tractar-lo.

Els alumnes deien d’ell que el mestre Gibert sabia ensenyar als homes un humanisme i solidaritat i els més alts sentiments necessaris per conviure. Va ser per a molts un suport fonamental en la formació i en la vida. Aquest suport ha estat sempre l’exemple, el record viu de la figura i l’obra profundament humanista, intel•ligent i pedagògica d’aquell home que dedicà la seva vida a la formació, volia que els seus alumnes arribessin a ser autèntics ciutadans civilitzats. Els seus alumnes han portat i porten el segell inconfundible de la seva ensenyança.

Totes les persones que el van tractar fan incidència en la seva forta personalitat, captivadora i acusada, que feia seus tots els que el tractaven, tant si eren alumnes com companys de professió, oferint sempre una extraordinària bondat i simpatia. Dels escrites de llibres, diaris, revistes culturals, cartes de lectors de diaris i de les converses mantingudes amb alguns dels seus alumnes, com el Sr. Cases i els alumnes de l’Escola “26 de Enero”, es desprèn que va ser un mestre exemplar dedicat la quasi totalitat de la seva vida als seus alumnes, treballant amb entusiasme apassionat en totes les tasques que va realitzar. Va ser un home ple d’amor, que sabia donar-se als altres, d’esperit solidari, respectuós amb tothom, d’un gran civisme, culte i treballador. Sabia entusiasmar els del seu voltant, capaç de transmetre passió pel que ensenyava, amb una gran facilitat per connectar amb els nois i noies, però per sobre de tot sabia ensenyar a estimar, estimar els homes, estimar la terra, la natura, la música, la cultura... Va consagrar el millor de la seva vida a l’educació de la joventut. La gran vocació per la cultura i el civisme va deixar el seu fruit i queda palès amb el que els seus alumnes expressen d’ell, l’agraïment i estima que han sentit i senten per tot el que aquest gran home, el mestre Gibert els va inculcar.

En els últims moments de la seva vida va dir: “Que en dec estar de malalt que no pensi en l’Escola”.

Morí el 8 de març del 1952

 Extret del llibret “l’Ensenyament i l’Escola”. Període 1942-1952. Núria Guasch i Vidal, amb l’assessorament d’alumnes de les promocions del 1942-1952.